La última estación. León Tolstói

L'última estación,  es una tragicomèdia sobre l'amor i el matrimoni que va viure l'escriptor rus, Leon Tolstói el seu darrer any de vida. A la coproducció d'Alemanya, Espanya i Gran Bretanya, el novel·lista decideix renunciar a totes les seves propietats, a favor de la pobresa, un fet que la seva esposa, després de cinquanta anys de matrimoni, intentarà evitar de totes les maneres possibles. Aquest argument és l'excusa per tractar temes universals com l'amor, la família, la gelosia o les traïcions.

El film compta amb Christopher Plummer en el paper de Tolstói, Helen Mirren com a Sofia, l'esposa de Tolstói, o James McAvoy com a secretari de l'escriptor. Amb aquest pel·lícula, Hoffman va més enllà de muntar una biografia al cinema, ja que acaba creant una emotiva i intensa pel·lícula sobre l'amor i la impossibilitat de viure sense ell.

Cementeri de pianos

Una Lisboa sense temps on viuen, somien, estimen treballen i moren els personatges d'aquesta història. En el cor d'un taller de fusteria es troba el cementiri de pianos, lloc on els instruments, a semblança dels éssers que ho envolten, han deixat de funcionar i es troben suspesos entre la vida i la mort. Lloc d'exili voluntari on es reflexiona i es fa l'amor, lloc de lectures clandestines, espai recòndit d'adulteris, pati de jocs infantils on s'encadenen les generacions.

Pare i fill actuen com narradors i intercalen les seves vivències des d'èpoques i prismes diferents. Desemmascaren la història de la família, en un llenguatge d'ombres i llums, de silencis i riures, de pors i esperances, de culpabilitat i perdó. Relaten històries d'amor, urgents i inevitables, feridors, en les quals l'abandó, la violència domèstica i els errors redimits acaben sent anul•lats pel poder de la tendresa i l'afecte. Parlen de mort, no per a indicar una fi, sinó la renovació d'una generació a una altra.

Els sofriments del jove Werther

Les tribulacions del jove Werther, publicat el 1774 en alemany sota el títol de Die Leiden des jungen Werthers, és un llibre semiautobiogràfic de Johann Wolfgang von Goethe, un dels autors més importants del romanticisme Alemany. Goethe mencionà en la primera versió del seu Römische Elegien, que el seu «sofrimient juvenil» fou en part inspiració per a la creació de la novel·la.

Es tracta d'una obra important del moviment romàntic alemany Sturm und Drang. De fet, és un dels pocs treballs que Goethe escriví dins d'aquest moviment abans de començar amb Friedrich von Schiller el moviment clàssic de Weimar, en el qual també influí.

El llibre aconseguí que Goethe, que l'havia escrit amb 24 anys, es convertís en una de les primeres celebritats literàries. Al final de la seva vida, molts joves viatjaven fins a Weimar per vistar el mestre, de qui en moltes ocasions només coneixien aquest llibre.

L'empremta del llibre en la societat fou tan gran que l'adjectiu de ser un Werther s'utilitzà per descriure qualsevol jove idealista enamorat fervorosament.

La meitat de l'ànima. Carme Riera

Un desconegut lliura un cartipàs ple de cartes a una escriptora que signa llibres el dia de Sant Jordi. La seva lectura la trasbalsa i li obre una sèrie d’interrogants que faran trontollar la memòria del seu passat familiar i de la identitat dels seus pares. Aleshores comença un procés de recerca apassionant i apassionada que la porta al vell escenari dels republicans a França. Mirarà d’esbrinar el qui és qui de l’espionatge i els agents dobles a favor del franquisme, investigarà la mort en estranyes circumstàncies d’alguns exiliats i estudiarà el paper d’alguns intel·lectuals francesos. La recerca de l’amant francès de la seva mare i el veritable paper que ella mateixa va tenir en la resistència i en la història oculta de l’exili són els secretts i misteris als quals s’enfronta l’escriptora en procurar de lligar tots els caps. La meitat de l’ànima amaga secrets que sorprendran el lector, deixa oberta la recerca del misteriós personatge del cartipàs i esdevé, sobretot, una obra corprenedora que tempta els límits de la novel·la.

La mort d'Ivan Ílitx

La mort d'Ivan Ílitx publicada per primer cop el 1886, és un relat de Lev Tolstoi. Es tracta d'una de les obres de ficció més elogiades de la darrera etapa de l'autor rus. Sorgeix, en part, de l'angoixa intel·lectual i de la lluita espiritual de l'autor que el va dur a la conversió al cristianisme. En el centre de la història hi ha l'examen sobre la natura de la vida i la mort, i com pot l'home arribar a acceptar la inevitabilitat de la mort. Vladimir Nabokov i Mahatma Gandhi defensaven aquesta obra com la millor de tota la literatura russa.

La mort d'Ivan Ílitx és el reflex del significat misteriós que tenia la mort per a Tolstoi. L'argument gira a l'entorn d'Ivan Ílitx, un petit buròcrata que fou educat sota la convicció que podria assolir un càrrec al govern de l'imperi tsarista. De mica en mica, els seus ideals es van complint. Tanmateix, s'adona que aquest esforç no ha servit de res, ja que en arribar a la posició que sempre havia somiat, es pregunta quin sentit han tingut tants sacrificis.

El relat va adquirint una gran potencialitat. Això es visualitza als moments de recerca interna d'Ílitx, que ho ha aconseguit tot, té una família decent i una posició respectable, però li falta una cosa: la pròpia existència. El lector s'adona que Ílitx va desapareixent mentre va avançant la trama, a partir del moment que li notifiquen que pateix una malaltia totalment desconeguda. Ivan no sabrà què fer, i desitja en primer lloc trobar consol. Però, davant de la seva sorpresa, aquest li és negat fins i tot pels seus éssers estimats. Ílitx és una nosa per a la gent que l'envolta, que desitja que es mori perquè els deixi lliure una plaça burocràtica.

Ivan veu com el fantasma de la mort ronda per casa seva, sentirà les seves passes i resarà per curar-se. Però tot serà inútil: al final, el destí li jugarà una mala passada i morirà.

L'obra va més enllà del simple tema de la mort. El protagonista s'adona, amb la seva pròpia mort, que tot té un final i que, mitjançant aquest final, podrà descansar.

Club Can Sales

Los clubes de lectura están en auge en la isla

PREGUNTA-HO A LA POLS

Arturo Bandini és un jove escriptor que entusiasmat per la publicació en una revista del seu primer conte es trasllada a Califòrnia en busca d’aventures que li inspirin nous relats. La seva visió idealitzada de la terra promesa cau aviat a terra.
Fante ens dóna una visió descarnada de la realitat californiana dels anys 30. Ni Los Ángeles és un paradís, ni la gent que hi viu està en felicitat permanent. Els esperits arrossegats per la promesa de sol i de calor, que sovint es relaciona amb un nivell de vida superior, topen de nassos amb una ciutat polsosa, impersonal i amb un punt d’ordinari que fa que pocs puguin considerar-la una llar. Totes les ciutats tenen varies cares, aquí bàsicament es divideix en dos, la luxosa i la pobre, i l’escenari principal és aquesta última.
Bandini és un personatge curiós: té moltes crisis personals que el fan dubtar del seu talent i alhora té un punt d’arrogant, i quan pot s’exhibeix com un prometedor (sinó gran) escriptor. El seu caràcter malgastador fa que sovint estigui proper a la desesperació, es castig a per la seva manca d’inspiració, es tortura per la seva manca de valentia amb les dones, i es mortifica per la seva pobresa, els seus orígens i pel que voldria ser i no és.

EL castell de vidre

Una història commovedora, d’una sensibilitat extraordinària, que no es pot deixar de llegir. Comparada a Charles Dickens i a Frank McCourt , ha venut més d’1 milió i mig de llibres. Créixer a la família Walls no és fàcil. Ni per a la Jeannette ni per als seus tres germans. Però a voltes és màgic. Fabulós. Quan la mare fa d’artista i oblida que odia la domesticitat. Quan la fantasia de les històries del pare fa oblidar la pobresa, la gana, el fred, els pantalons foradats amb els genolls pintats perquè no es noti, els viatges per l’Amèrica profunda de casa miserable en casa miserable. Quan està sobri.Però la Jeannette creix, i aprèn que la vida és complicada, i que el castell de vidre amb què han somniat tota la vida ella i el seu pare potser no es construirà mai..

Les mil i una nits (en àrab, ألف ليلة وليلة, Alf layla wa-layla; en persa, هزار و یک شب, Hazār-o yak shab ) és el nom que rep una antologia de contes orientals compilats de la tradició oral de l'Índia, Egipte i Pèrsia, encara que hi ha relats que són adaptacions de contes d'altres cultures properes. El nucli d'aquestes histories es format per un antic llibre anomenat Hazâr Afsâna (Els Mil Mites) (en persa هزارافسانه). La compilació i traducció d'aquestes histories a l'àrab fou, suposadament, Abu abd-Allah Muhammed el-Gahshigar, que visqué en el segle IX.La primera compilació aràbiga moderna, elaborada amb materials egipcis, es publicà en El Caire l'any 1835.

L'estructura del llibre és una història que serveix de marc a totes les altres, un esquema molt comú en les antologies de relats breus fins al segle XX. La història marc és la següent: un soldà va sorprendre la seva dona quan l'enganyava amb un altre home. Furiós, va decidir que cada dia es casaria amb una noia verge de la noblesa, conviurien una nit i a la sortida del sol la mataria. Xahrazad va acabar amb aquesta successió de morts mitjançant el seu talent com a narradora; cada nit començava un conte que deixava inacabat fins a la nit següent. Així va aconseguir conservar la vida fins que el soldà va decidir quedar-se amb ella per sempre...

La Ola

La ola (Die Welle) és un llargmetratge basat en una història real que va tenir lloc el 1967 en un institut de secundària californià. Allà, el professor d’història d’ascendència jueva Ron Jones, va dur a terme un experiment que va anomenar “The Third Wave” (La Tercera Onada) que, segons les seves pròpies paraules, només pretenia ser un joc per a comprendre el feixisme. La ola recrea aquesta experiència traslladant l’escenari a un centre de secundària de ’Alemanya contemporània. A l’igual que va passar en la realitat, en la pel·lícula es mostra com el que va començar sent un intent per a transmetre un conjunt d’idees sobre la disciplina i el sentiment de comunitat, es converteix en pocs dies en un moviment que transforma completament l’actitud de l’alumnat fins al punt d’arribar a la violència. Basat en una història real: l’experiència de Rod Jones1.

El país de l'aigua. Graham Swift

Tom Crick és un professor d'història en un col·legi anglès, l'apatia del seu alumnes ho inciten, en un començament, a narrar a la seva classe alguns records existents de la seva joventut, però amb els dies i els recents problemes amb la seva esposa Mary, apareix un Tom turmentat que necessita esplaiar-se, amb això les històries canvien poc a poc fent-se més complexes i turbulentes, sortint a flotació tot el traumàtic passat, en les terres pantanoses de l'Est d'Anglaterra.

Carson McCullers

Carson McCullers, ens parla sempre de l’amor i de la incomunicació. De l’asimetria de l’amor. Dels amors ridículs, impossibles, dolorosos, que experimenten personatges solitaris. De la impossibilitat real de connectar amb un altre ésser humà, de comprendre’l i de ser comprès.
La belada del cafè trist, títol de la història principal, recull set relats: La belada del cafè trist, Wunderkind, El jockey, Madame Zilensky i el rei de Finlàndia, El transeünt, Dilema domèstic, Un arbre. Una roca. Un núvol. Cadascun d'ells és un petit microcosmos de la temàtica recurrent de Carson: la solitud, l'aïllament juxtaposats amb l'amor i la importància de les relacions triangulars insostenibles.

Trobada amb l'escriptora Maria-Antònia Oliver

El proper dimecres dia 10 de juny, a les 18.00h, ens acompanyarà l’escriptora Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946). Amb aquesta activitat, els dos clubs de lectura de la biblioteca volem aprofitar per tancar el curs, fins passat l’estiu, a més de passar una bona estona. L’activitat és oberta a qualsevol persona que hi vulgui participar.

Maria-Antònia Oliver inicià la seva trajectòria narrativa amb novel·les centrades en la temàtica de Mallorca i molt influïdes per les rondalles populars mallorquines. Un altre tema molt present en la seva obra és el de la condició de la dona. És precisament la dona, la protagonista de la major part del seus llibres, destacant la popular Lònia Guiu, detectiu mallorquina de tres de les seves novel·les policíaques, i Joana Batllorí, la protagonista de la novel·la Joana E. Serà precisament aquest darrer el que comentarem amb la mateixa autora.

Amb la col.laboració de

Joana E.

Joana E. (1992) és la biografia novel·lada de Joana Batllorí, una dona mallorquina que l’autora va conèixer l’any 1979. De forta càrrega melodramàtica, la història de la Joana és contada per ella mateixa des que neix fins que es casa per segona vegada. Si bé la novel·la parteix de la realitat, juga també amb elements de ficció.

Joana E. ens presenta el retrat introspectiu d’una dona que lluita per alliberar-se dels prejudicis i la hipocresia de l’entorn que l’envolta, per aconseguir la felicitat que tant desitja en un món tancat, on les aparences juguen un paper cabdal. És, en definitiva, el retrat d’una societat i d’una època i en primera instància la història d’una dona.

El sol dels Scorta

El sol dels Scorta va guanyar el Premi Goncourt el 2004 i és obra de Laurent Gaudé, un jove novel.lista i dramaturg francès.La crítica deixa el llibre pels núvols, la majoria el qualifica d'obra mestra. L'argument no té gaire res de nou: explica la vida de membres de les generacions d'una mateixa família en un petit i calorós poble al sud d'Itàlia. Tot succeeix entre el 1875 i l'actualitat. Diverses generacions dels Scorta centren l'acció a Montepuccio, un poble miserable del sud d'Itàlia. El poblet està situat sobre el mar, rodejat de quatre turons i unes quantes oliveres sobre les quals cauen els implacable però nutrients rajos de sol.