dimarts, 29 de juny de 2010

Cementeri de pianos

Una Lisboa sense temps on viuen, somien, estimen treballen i moren els personatges d'aquesta història. En el cor d'un taller de fusteria es troba el cementiri de pianos, lloc on els instruments, a semblança dels éssers que ho envolten, han deixat de funcionar i es troben suspesos entre la vida i la mort. Lloc d'exili voluntari on es reflexiona i es fa l'amor, lloc de lectures clandestines, espai recòndit d'adulteris, pati de jocs infantils on s'encadenen les generacions.

Pare i fill actuen com narradors i intercalen les seves vivències des d'èpoques i prismes diferents. Desemmascaren la història de la família, en un llenguatge d'ombres i llums, de silencis i riures, de pors i esperances, de culpabilitat i perdó. Relaten històries d'amor, urgents i inevitables, feridors, en les quals l'abandó, la violència domèstica i els errors redimits acaben sent anul•lats pel poder de la tendresa i l'afecte. Parlen de mort, no per a indicar una fi, sinó la renovació d'una generació a una altra.