diumenge, 29 de gener de 2012

Club de lectura

dijous, 3 de març de 2011

Josep Conrad


L’any 1902, Joseph Conrad publica íntegrament El cor de les tenebres, una història tèrbola sobre el viatge del mariner Marlow per les aigües d'un gran riu africà. La seva missió: anar a la recerca d'un agent europeu, Kurtz, un brillant home d'empresa que havia embogit enmig de la jungla. Amb el temps, aquest relat de cobdícia, deliri i fastig existencial s'ha considerat una de les anàlisis més convulses sobre l'esperit colonial d'Occident. Molts escriptors i artistes s'han capbussat en els remolins d'aquesta història: des d'Orson Welles fins a Edward Said, passant per Apocalypse Now de Francis F. Coppola.

dimarts, 15 de febrer de 2011

Travesuras de la niña mala

Ricardo veu complert, de molt jove, el somni que va alimentar a la seva Lima natal des que tenia ús de raó: viure a París. Però el retrobament amb un amor d'adolescència ho canviarà tot. La jove, inconformista, aventurera, pragmàtica i inquieta, l'arrossega fora del petit món de les seves ambicions. Testimonis d'èpoques convulses en ciutats com Londres, París, Tòquio o Madrid, que aquí són molt més que escenaris, tots dos personatges veuran que les seves vides s'entrellacen sense arribar a coincidir del tot. Tot i això, aquesta dansa de trobades creuades farà créixer la intensitat del relat pàgina a pàgina fins a provocar una autèntica fusió del lector amb l'univers emocional dels seus protagonistes.
Creant una admirable tensió entre la comicitat i la tragèdia, Mario Vargas Llosa juga amb la realitat i la ficció per alliberar una història en què l'amor se'ns mostra indefinible, amo de mil cares, com "la nena dolenta". Passió i distància, atzar i destí, dolor i plaer...

dijous, 13 de gener de 2011

Chesil Beach. Ian McEwan

Davant nosaltres se'ns presenta el desencontre de dos joves que s'estimen amb bogeria i que procedeixen de mons diferents. A un costat del llit està la Florence, que prové d'una família acomodada, i que es mostra completament espantada davant la perspectiva del que li ve damunt. Què és el que se li ve damunt? Una situació per a ella incontrolable, una mica que hauria de ser natural entre dos joves que s'estimen i es volen, però que aquí es converteix en un mur inconquerible. Ella ha rebut una educació sexual nul·la i té una visió del tema repugnant i plena de perjudicis. A l'altre costat està l'Edward, que pertany a una família del fons de la classe mitja, impacient i aturmentat per deixar alt el pavelló. El resultat és tan desastrós com previsible.

L'acció té lloc a principis dels anys seixanta. L'elecció de l'època no és casual. És un moment previ que les relacions es visquin de manera més oberta. Però en l'època a la qual els toca viure als protagonistes encara predominen la incomunicació, els sentiments de culpa, la por al sexe i al que diran, la hipocresía

dilluns, 20 de desembre de 2010

La puerta secreta. Marlen Haushofer




Annette és una dona jove d'uns trenta anys que no espera res de la vida. No és perquè no li interessi, simplement l’han educat d'una forma tan estricta que no es considera capaç de desitjar res per a si mateixa. Criada per una tia beata, es fa bibliotecària perquè aquesta és la primera ocupació que li ofereixen. Al llarg dels anys surt amb diversos homes insípids perquè ells l'hi demanen i, finalment, accepta casar-se amb un home –que l'enamora per la seva brutal vitalitat– del que es queda embarassada. Aquest matrimoni, forçat en tots els sentits, és viscut per l'heroïna femenina amb total lucidesa: sap que res la uneix al marit més enllà del llit, troba lògic que aquest l'enganyi amb altres dones durant l'embaràs i és conscient que, deixant el seu treball, ha renunciat a l'única cosa que li garantia una mica d'independència.

Marlen Haushofer presenta en La porta secreta, publicada originalment l’any 1957, un subtil retrat de la submissió de les dones al domini masculí. Una obra important que no ha perdut gens de la seva actualitat i que, sens dubte, se situa entre el millor de la literatura alemanya de postguerra.




dimecres, 17 de novembre de 2010

REWERS

       Rewers és una comèdia negra polonesa dirigida pel director Borys Lankosz, produïda en 2009. Els actors principals són Krystyna Janda, Agata Buzek, Anna Polony i Marcin Dorociński.
la pel•lícula va ser la candidata polonesa als oscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa, però no resultà  nominada. A Polònia ha rebut nombrosos premis.
L'acció es desenvolupa en dos punts en els temps: els anys 50 i l'actualitat. El personatge principal és Sabina, que acaba d'acomplir els 30 i encara no ha conegut baró. La seva mare ho sap i intenta per tots els mitjans trobar-li un marit. Tot això ho controla l'àvia, que no es pot ocultar cap secret.
A la casa arriben diversos pretendents, però cap desperta el menor interès en Sabina. Un bon dia apareix un home encantador, intel·ligent i endimoniadament maco. La seva presència fa que s'esdevenguin fets  sorprenents i despertin la dona que hi ha dins Sabina.


Lampedusa. Rafael Argullol

En aquesta novel•la Argullol transforma la petita illa de Lampedusa en una metàfora de la mediterrània. Es tracta d'un escenari en el que la grandesa i la decadència s'alternen entre de la presència d'una dona de bellesa misteriosa i del personatge de Leonardo Caracci, qui fa de la curiositat pels desconeguts la seva aventura vital.
Un relat iniciàtic que reflexiona sobre la passió humana, així com la bellesa i els seus abismes.
La novel•la vol ser una història molt vinculada als mites i que gira entorn de la bellesa i la mort. Argullol treballa amb moltes etimologies, amb Lampedusa que podria ser, segons explica, la Medusa i la seva atracció per la bellesa i la mort.
Situada en el període d'entre les dues guerres mundials, "Lampedusa" es pregunta per tot el que succeïx en un temps no concret sinó etern: l'amor, la guerra, la mort i les vel•leïtats de l'ànima.  

dimecres, 27 d’octubre de 2010

SM RECHTER

El 1997, el públic belga va entrar en shock quan el jutge Koen A. va ser condemnat per la seva relació S&M amb la seva esposa. Tot i que les seves vides van ser destruïdes, Koen i la seva esposa segueixen junts. Aquesta pel·lícula és una història sobre sexualitat i amor vertader.





divendres, 22 d’octubre de 2010

Assassins sin rostro

Publicada per primera vegada l'any 1991, es tracta de la primera novel•la d'una sèrie d'onze –fins al moment-, que tenen com a protagonista l'Inspector de policia Kurt Wallander, un personatge de ficció creat pel novel•lista suec Henning Mankell amb el qual ha assolit grans èxits.

En “Assassins sense rostre”, l'autor, a més de conduir-nos per la trama principal de la novel•la, ens va presentant la figura d'aquest detectiu. Un personatge bastant creïble, potser perquè ens mostra les seves debilitats i defectes sense embuts, i això el fa bastant proper al lector. Està travessant per una etapa de la seva vida bastant complicada, la seva dona l’acaba de deixar, la relació amb la seva única filla no es pot dir que sigui precisament fluïda, i a més, el seu pare està començant a mostrar els primers signes inequívocs d'una decadència senil. Tot això li està començant a passar factura. Duu una vida una mica desequilibrada, s'alimenta malament, beu més del compte, sofreix trastorns del son, està guanyant pes…, en fi que no es tracta ni de bon tros d'un superhome, o d'un “poli dur”. Però, és clar, també té les seves virtuts, com qualsevol humà, i al llarg de la lectura les anirem descobrint.

En aquesta obra Henning Mankell aborda també el problema de la immigració il•legal i la xenofòbia, jugant ambdós un paper molt important al llarg de tota la novel•la.



dimarts, 19 d’octubre de 2010

Assassins sense rostre

Dimecres  torna el club de lectura Ca'n Salas.


Després d'unes setmanes de vacances, el proper dimecres 13 d'octubre comença la nova temporada del club de lectura.

Ens trobarem a les 18.00 a la biblioteca per parlar del primer llibre que llegirem: assassins sense rostre de Henning Mankell

dimarts, 29 de juny de 2010

La última estación. León Tolstói

L'última estación,  es una tragicomèdia sobre l'amor i el matrimoni que va viure l'escriptor rus, Leon Tolstói el seu darrer any de vida. A la coproducció d'Alemanya, Espanya i Gran Bretanya, el novel·lista decideix renunciar a totes les seves propietats, a favor de la pobresa, un fet que la seva esposa, després de cinquanta anys de matrimoni, intentarà evitar de totes les maneres possibles. Aquest argument és l'excusa per tractar temes universals com l'amor, la família, la gelosia o les traïcions.


El film compta amb Christopher Plummer en el paper de Tolstói, Helen Mirren com a Sofia, l'esposa de Tolstói, o James McAvoy com a secretari de l'escriptor. Amb aquest pel·lícula, Hoffman va més enllà de muntar una biografia al cinema, ja que acaba creant una emotiva i intensa pel·lícula sobre l'amor i la impossibilitat de viure sense ell.




Cementeri de pianos

Una Lisboa sense temps on viuen, somien, estimen treballen i moren els personatges d'aquesta història. En el cor d'un taller de fusteria es troba el cementiri de pianos, lloc on els instruments, a semblança dels éssers que ho envolten, han deixat de funcionar i es troben suspesos entre la vida i la mort. Lloc d'exili voluntari on es reflexiona i es fa l'amor, lloc de lectures clandestines, espai recòndit d'adulteris, pati de jocs infantils on s'encadenen les generacions.

Pare i fill actuen com narradors i intercalen les seves vivències des d'èpoques i prismes diferents. Desemmascaren la història de la família, en un llenguatge d'ombres i llums, de silencis i riures, de pors i esperances, de culpabilitat i perdó. Relaten històries d'amor, urgents i inevitables, feridors, en les quals l'abandó, la violència domèstica i els errors redimits acaben sent anul•lats pel poder de la tendresa i l'afecte. Parlen de mort, no per a indicar una fi, sinó la renovació d'una generació a una altra.

Els sofriments del jove Werther

Les tribulacions del jove Werther, publicat el 1774 en alemany sota el títol de Die Leiden des jungen Werthers, és un llibre semiautobiogràfic de Johann Wolfgang von Goethe, un dels autors més importants del romanticisme Alemany. Goethe mencionà en la primera versió del seu Römische Elegien, que el seu «sofrimient juvenil» fou en part inspiració per a la creació de la novel·la.
Es tracta d'una obra important del moviment romàntic alemany Sturm und Drang. De fet, és un dels pocs treballs que Goethe escriví dins d'aquest moviment abans de començar amb Friedrich von Schiller el moviment clàssic de Weimar, en el qual també influí.
El llibre aconseguí que Goethe, que l'havia escrit amb 24 anys, es convertís en una de les primeres celebritats literàries. Al final de la seva vida, molts joves viatjaven fins a Weimar per vistar el mestre, de qui en moltes ocasions només coneixien aquest llibre.

L'empremta del llibre en la societat fou tan gran que l'adjectiu de ser un Werther s'utilitzà per descriure qualsevol jove idealista enamorat fervorosament.



dijous, 13 de maig de 2010

La meitat de l'ànima. Carme Riera



Un desconegut lliura un cartipàs ple de cartes a una escriptora que signa llibres el dia de Sant Jordi. La seva lectura la trasbalsa i li obre una sèrie d’interrogants que faran trontollar la memòria del seu passat familiar i de la identitat dels seus pares. Aleshores comença un procés de recerca apassionant i apassionada que la porta al vell escenari dels republicans a França. Mirarà d’esbrinar el qui és qui de l’espionatge i els agents dobles a favor del franquisme, investigarà la mort en estranyes circumstàncies d’alguns exiliats i estudiarà el paper d’alguns intel·lectuals francesos. La recerca de l’amant francès de la seva mare i el veritable paper que ella mateixa va tenir en la resistència i en la història oculta de l’exili són els secretts i misteris als quals s’enfronta l’escriptora en procurar de lligar tots els caps. La meitat de l’ànima amaga secrets que sorprendran el lector, deixa oberta la recerca del misteriós personatge del cartipàs i esdevé, sobretot, una obra corprenedora que tempta els límits de la novel·la.

dijous, 6 de maig de 2010

La mort d'Ivan Ílitx


La mort d'Ivan Ílitx publicada per primer cop el 1886, és un relat de Lev Tolstoi. Es tracta d'una de les obres de ficció més elogiades de la darrera etapa de l'autor rus. Sorgeix, en part, de l'angoixa intel·lectual i de la lluita espiritual de l'autor que el va dur a la conversió al cristianisme. En el centre de la història hi ha l'examen sobre la natura de la vida i la mort, i com pot l'home arribar a acceptar la inevitabilitat de la mort. Vladimir Nabokov i Mahatma Gandhi defensaven aquesta obra com la millor de tota la literatura russa.

La mort d'Ivan Ílitx és el reflex del significat misteriós que tenia la mort per a Tolstoi. L'argument gira a l'entorn d'Ivan Ílitx, un petit buròcrata que fou educat sota la convicció que podria assolir un càrrec al govern de l'imperi tsarista. De mica en mica, els seus ideals es van complint. Tanmateix, s'adona que aquest esforç no ha servit de res, ja que en arribar a la posició que sempre havia somiat, es pregunta quin sentit han tingut tants sacrificis.

El relat va adquirint una gran potencialitat. Això es visualitza als moments de recerca interna d'Ílitx, que ho ha aconseguit tot, té una família decent i una posició respectable, però li falta una cosa: la pròpia existència. El lector s'adona que Ílitx va desapareixent mentre va avançant la trama, a partir del moment que li notifiquen que pateix una malaltia totalment desconeguda. Ivan no sabrà què fer, i desitja en primer lloc trobar consol. Però, davant de la seva sorpresa, aquest li és negat fins i tot pels seus éssers estimats. Ílitx és una nosa per a la gent que l'envolta, que desitja que es mori perquè els deixi lliure una plaça burocràtica.

Ivan veu com el fantasma de la mort ronda per casa seva, sentirà les seves passes i resarà per curar-se. Però tot serà inútil: al final, el destí li jugarà una mala passada i morirà.

L'obra va més enllà del simple tema de la mort. El protagonista s'adona, amb la seva pròpia mort, que tot té un final i que, mitjançant aquest final, podrà descansar.