L'amor en els temps del cólera"

Avui veurem la pel.lícula "l'amor en els temps del còlera", al salon d'actes als 5:30
El 2007 es va estrenar als Estats Units la versió cinematogràfica de L’amor en els temps del còlera (Love in the estafi of cholera és el títol original de la pel·lícula, dirigida per Mike Newell i amb Javier Bardem i Giovanna Mezzogiorno com a protagonistes), de l’escriptor i premio Nobel Gabriel García Márquez, al que pràcticament tots coneixereu i del que la majoria haurà llegit els seus Cent anys de solitud.

El amor en los tiempos del cólera

A partir de la mort de Jeremiah de Saint- Amour, el doctor Juvenal Urbino serà consciente de la proximitat de la seva mort, a la que evocarà en el derrer dia de la vida. La seva esposa, Fermina Daza, l' acompanyà en el dia a dia durant els 50 anys de matrimoni, malgrat els dubtes inicials d’aquesta.
Després de Lamont d’Urbino, es presenta davant de Fermina un home anomenat Florentino Ariza, qui havia estat pretendent d’ella des de la infància. Malgrat els anys, Florentino li presenta el seu amor incondicional.

L’amor en els temps del còlera és una obra bellíssima. El propi autor s’ha referit a ella en més d’una ocasió com la seva predilecta entre totes les quals ha escrit: «El meu llibre és L’amor en els temps del còlera, aquest és el llibre que va a quedar. Cent anys de solitud és un llibre mític, i jo no tracto de disputar-li cap mèrit, però L’amor en els temps del còlera és un llibre humà amb els peus en la terra del que som nosaltres de debò».

Gabriel García Márquez

Va néixer el 1928 a la ciutat d'Aracataca (Magdalena, Colòmbia). Fou criat pels seus avis materns i en morir aquests, passà a viure amb els seus pares. Inicià els estudis de Dret i Ciències Polítiques a la Universidad Nacioanal de Colombia (Bogotá), però no els finalitzà.

A partir dels disturbis que es desencadenaren amb l'assassinat del políc Jorge Eliécer Gaitán (1898-1948), coneguts com a "Bogotazo", es traslladà a Cartagena de Indias, on començà a treballar con a periodista del diari El Indias, on començà a treballar con a periodista del diari El Universal. En els anys següents fou reporter i columnista als diaris. El heraldo (Barraquilla) i El Espectador (Bogotà). i entre 1959 i 1961 traballà per l'agéncia cubana de notícies la prensa latina. En anys porteriors residirà a Nova Yorrk, Barcelona, París, Cartagena de Indias i Mèxic, establint-se des de 1981 a Mèxic, on crea la Fundación Nuevo peridismo Iberoamericano ( FNPI). En 1982 se li concedeix el premi Nobel de literatura.

BANANA YOSHIMOTO

Banana Yoshimoto(1964-), pseudònimde Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània. Ella va decidir el seu nom en hiragana.
És filla de Takāki Yoshimoto (conegut també com Ryumei Yoshimoto, reconegut i influent filòsof en la dècada de 1960). A més del seu famós pare, la germana de Banana Yoshimoto, Haruno Yoiko, és una coneguda mangaka al Japó.
El seu amor per la naturalesa, influeix en el seu nom artístic: estima les flors vermelles i carnoses del banano del que extraurà el pseudònim amb el qual se la coneix en el món: Banana.
El seu estil, fresc i directe, i els termes que aborda, com l'amor,l'amistat, la mort i la solitud, han fet de cada obra d'aquesta autora un cas literari.

Sentiments i dolors davant la mort i la solitud. Buidors amargues que costen d’acceptar i que sembla que no es poden tornar a omplir, creen una mena de cuirasses que pretenen protegir, però que acaben aïllant. Primers escrits de Banana Yoshimoto on perfila el seu estil propi, carregat d’introspecció, sensibilitat i senzillesa, davant el desdibuix entre el món real i el món imaginari. Narracions que mostren, amb to tranquil, símbols de tristesa, solitud, amor i amistat, que com espines amagades, es van clavant en el record i en la vida dels seus protagonistes.

… Alçarà el cap, mirant al seu voltant. Atent a qualsevol moviment, al més mínim soroll. I tot i comprovar que tot és en el seu lloc, el seu cos tremolarà, mentre corrent a gran velocitat, el ratolí sortirà de l’amagatall i travessarà tota l’habitació…

El lector

Ja fa temps que vàrem llegir el llibre "El lector" i ens quedava pendent veure la pel·lícula. Recordau que al principi comentàvem que havia de ser protagonitzada per Nicole Kidman i que no li anava bé el paper per les seves caractecterísitques físiques, i finalment l'hi han donat a Kate Winslet qui ha guanyat l’Oscar pel seu paper de Hanna Schmitz.

Quan cau malalt al seu camí a casa des del col·legi, Michael Berg, un jove de 15 anys, és rescatat per Hanna Schmitz, una dona que li dobla l'edat. Ambdós comencen un idil·li inesperat i apassionat, fins que Hanna desapareix inesperadament. Vuit anys després, Michael, convertit en un jove estudiant de dret, torna a trobar-se amb la seva antiga amant mentre està com a observador en un tribunal on s'està jutjant col·laboradors de l'Alemanya Nazi. Hanna està acusada d'un horrible crim, i rebutja defensar-se a si mateixa. Michael, gradualment, es va adonant que l'amor de la seva joventut guarda un secret que considera encara més vergonyós que l'assassinat.
Quedam al cinema Rívoli el diumenge a les 17 hores per a veure la pel·lícula i després comentar-la.Vos esper a tots!

.

Us poso informació sobre l'epoca del llibre perquè ens situem un poc.
També us deixo un fòrum de discussió sobre la novel·la de més èxit de Waltari:
http://www.egiptologia.com/foro/sinuhe-el-egipcio-de-mika-waltari-t1760.html

Amenofis IV

Publish at Scribd or explore others:

!Bon any a tots els lectors del blog¡

Que aquest any ens porti milers de meravelloses lectures que us faci gaudir del plaer de llegir i que puguem disfrutar en companya, per divertir-nos comentant allò que plegats hem anat llegint.

El pròxim dimecres dia 14 de gener finalitzarem el llibre " Assaig sobre la ceguesa" que en general ens ha tingut enganxats a tots aquest Nadal.
Després veurem la pel.lícula que em sembla l'estrenen el 27 de febrer a Espanya, us avanç el tràiler.

José Saramago

José Saramago, nascut el 1922 a Azinhaga (Ribatejo, Portugal), és un dels novel·listes actuals més apreciats a tot el món. Abans de dedicar-se a la literatura, va exercir diferents professions, des de serraller i mecànic fins a editor. L'any 1969 es va afiliar al Partit Comunista portuguès, fet pel qual va patir la censura i la persecució durant els anys de la dictadura de Salazar. Saramago es va afegir a l'anomenada "Revolució dels clavells", que va portar la democràcia a Portugal l'any 1974. Des del 1976 viu exclusivament de la seva activitat literària.

ALES DE LA VIDA

Les dues cares de la moneda, la vida i la mort.

Em vaig anar als boscos perquè volia viure sense presses. Volia viure intensament i treure-li tot el suc a la vida, per a no descobrir en el moment de la meva mort que no havia viscut."Carpe diem". Aprofita el moment.

Després de veure EL documental, em quedo amb la seva música, aquesta és una font de felicitat, beguem de la felicitat llavors. Aquest documental em dóna vida, emoció, força. No em cansaria de veure'l una vegada i una altra.
¡Avui horabaixa ens donarem els regals¡

El Pròxim dia 3 de desembre finalitzarem el llibre i llegirem aquesta entrevista
Entrevista Imma Monsó

Publish at Scribd or explore others:

Un home de Paraula. Imma Monsò

Un llibre autobiogràfic, un relat fruit de l'absència i la presència, el record i l'oblit. La mort de qui va ser el seu company durant 16 anys.
Entrevista a l'escriptora:
http://www.tv3.cat/videos/217168407

Paris je t'aime

Aquesta pel.licula parla sobre la vida a París : els seus turistes, immigrants, mares de família, esposes, fills...tots aquí, resumits en dues hores. Són vint històries d'amor que susciten en la mundialment reconeguda capital de l'amor:París. Cadascuna de les seves històries és dirigida per un director distint, i es duu a terme en un barri distint. Una de les millors històries és la d'Isabel Coixet i els germans Cohen. Espero que us agradi. Hagués preferit posar-vos la pel·lícula basada en la novel·la però nomès l'he pogut aconseguir en francès, subtitulada en anglès, si algú la vol per a veure-la en la seva casa no té més que demanar-la. He suggerit aquesta pel·lícula per les històries dels distints barris parisins que em sembla interessant

La reunió del dia 22 d'octubre va ser bastant interessant, crec que el llibre no ha deixat ningú indiferent, pel seu sentit de l'humor, la seva tendresa, el seu joc de paraules. Es va tocar diversos temes con l'existència de centres d'acollida per a nens fills de prostitutes, un refugi ple de llum on reben educació, assistència sanitària.La biografia de l'escriptor també va despertar bastant interès, per una vida tan intensa i el fet que també fos un nen abandonat pels seus pares la que el llibre sigui una mica autobiogràfic. El suïcidi d'ell cridà l'atenció perquè molts dels escriptors que hem llegit al club lectura s'hagin suïcidat amb una edat que fa pensar que un motiu pot ser el grau de solitud.
Com us vaig prometre he transcrit l'entrevista que li fan al vídeo:

Diu que ha viscut a Rússia, Polònia, Franca, Usa, etc.

Va ser conseller d'un ministre de la informació i aviador nou anys, desset anys diplomàtica, periodista...

Diu que des de fa quatre o cinc anys reflexiona sobre l'existència i sobre ell mateix perquè abans mai havia dedicat temps a veure qui era ell i què feia amb la seva vida. Conta que surt a la nit nou vegades a l'any i que per tant no té "existència" exterior. Es defineix com un camaleó i que no s'ha tornat boig gràcies a la creació literària.

DADES BIOGRÀFIQUES

Novel·lista i diplomat francès, nascut a Vilna (Lituània). El seu vertader nom era Romain Kacew. Aconseguí l’èxit literari en l’any 1945 amb “Educación europea” un relat sobre les vivències de membres de la resistència polaca durant la II Guerra Mundial. Gary ingressà al cos diplomàtic francès després de la Guerra i fins el moment de la seva mort va compaginar l'escriptura amb el servei al seu Govern. Els seus escrits combinen l’humor amb la tragèdia i estan imbuïts d’un profunt sentiment moral. “Las raíces del cielo” (1956), guanyadora del premi Goncourt, planteja la dicotomia entre la concepció idealista de la llibertat i la justícia en front a una comprenssió realista de la cobdícia i la crueltat humanes. La Promesa del Alba (1960) és un tribut autobiogràfic a la seva mare. Entre la resta de les seves novel·les es troba Perro Blanco (1970), de contingut antirracista. Baix el pseudònim d’Émile Ajar obtení el premi Goncourt per l’obra “La vida ante él” (1975). Émile Ajar, no és més que un dels seus múltiples pseudònims de l’escriptor conegut com a Romain Gary ( (que tampoc no és el seu vertader nom). És l’unic en guanyar en dues ocasions el premio Goncourt : la primera com a Gary l’any 1956 i la segona com a Ajar en el 1975, precisament amb aquest llibre i sense que el jurat tengués la més mínima sospita, ja que era el seu cosí Gary, qui apareixia davant els medis com a Ajar.

Emile Ajar expresa la novel·la utilitzant l’estil anomenat “Skaz” és a dir posant en boca d’un adolescent totes les paraules que escriu, escrites amb totes les restriccions lèxiques i sintàctiques que tot això comporta.

Roman Cacew, Emile Ajar, Shatan Bogat i Fosco Sinibaldi, es suïcidaren a París d’un tret a la boca.

PROPER LLIBRE: 15 d'octubre de 2008

La vida al davant és la tendra història dels marginats explicada a través dels ulls de Momo, un nen àrab que viu a la pensió de la senyora Rosa, una vella exprostituta jueva, supervivent d’Auschwitz, que acull fills esgarriats en un suburbi de París. Romain Gary ens descriu un sòrdid mosaic humà -jueus i àrabs, africans, transvestits i prostitutes dels barris baixos- on Momo fa el seu aprenentatge vital. Amb el seu registre adolescent denuncia el racisme i el materialisme i fa una reflexió sobre la vellesa, la soledat, l’eutanàsia. «La vida al davant», que va guanyar el premi Goncourt, sorprèn per la seva actualitat, plena d’ironia, ingenuïtat i amor. «L’obra de Gary flueix en una llengua clara, lleugera i enèrgica com algunes pàgines de Hemingway. S’ho juga tot per seduir al lector.» [Jérôme Garcin]